I el respecte al meu fill mentre encara m’habitava?

.

Parir a Migjorn em va condicionar a molts nivells, no només com a mare, també com a dona i com a persona. I va condicionar la vida del meu fill, Jacob. A Migjorn vaig aprendre i vaig aprofundir en visions alternatives sobre la salut, la criança i l’educació dels fills. És un oasi per a les mares i les bebès, on la vida interior es cuida i els sentiments importen, on es respecta la integritat de les persones.

Però especialment, les dones de Migjorn van saber acompanyar-me en una reconciliació amb mi mateixa que em va permetre estar amb el meu fill. A Migjorn em van acollir des del dia en què hi vaig anar per primera vegada, embarassada de quatre mesos. Era el meu segon embaràs.

El primer havia estat poc més d’un any abans. el meu bebè patia una malformació genètica greu que es va diagnosticar mitjançant una amniocentesi. La maquinària mèdica es va posar en marxa immediatament. Tots ells van blindar-se darrera una cuirassa inhumana. Com si no tinguessin cap altra opció. Jo escoltava uns i altres mentre el meu cor es trencava per dins; m’explicaven què havia de fer, com havia d’actuar. Encara avui dono gràcies a l’anestesista de la clínica, que va ser l’única persona que va tractar-me amb respecte i tendresa en un moment així. On van deixar-se tota aquesta gent el respecte? On van deixar la comprensió, una mínima empatia? On queden les persones? I la meva necessitat d’acomiadar-me del meu fill? I el respecte pel meu fill mentre encara m’habitava? No suporto pensar-hi.

Havia d’avortar? No ho sé. Però, fins i tot si avortar és la decisió final, tan difícil és entendre el dolor d’una mare que perd el seu fill? Un fill que ha volgut, que estima, que ha sentit créixer i viure a les seves entranyes?

Més enllà del sistema mèdic, la família, els amics, els coneguts… gairebé ningú en va voler saber. Parlo dels sentiments, del dol, de la pèrdua. Avortar és tabú. Un dia, la panxeta que s’anava arrodonint i fent més gran desapareix i tots aquells al teu voltant fan veure que no se n’han adonat. La nostra societat no admet la mort. He anat assumint amb gran tristesa la dificultat que tenim tots d’acompanyar el dolor dels altres i sé molt bé com n’és de difícil afrontar la idea de la mort d’un petit fetus. Però em resisteixo a admetre la indiferència, de tots aquests mal anomenats “professionals” de la medicina. Gent que oblida que tracta amb persones desbordades per situacions difícils.

Al cap i a la fi, no es qüestió de defensar un part o una criança natural. Quan penso en la Montse, en l’Àngels o en la Gabriela, les recordo sempre properes, cuidant-me i alhora respectant els meus silencis i els meus moments d’intimitat. I després del part, les recordo acompanyant-me amb tota la delicadesa en el meu descobrir-me com a mare, les recordo al meu costat quan vaig parlar amb elles per primer cop d’en Pau. Tot i que en aquell moment no em coneixien, aquell dia jo vaig poder parlar del meu fill no nascut i vaig poder plorar-lo, i ho vaig fer sentint el seu profund respecte i comprensió, i el seu desig d’estar allà, amb mi. De tot cor, gràcies.

Montse Morilla Gil

Parir, néixer i créixer